Salinitat (I)

•Mai 29, 2009 • Feu un comentari

En funció del seu comportament davant la salinitat del medi podem definir diferents tipus de vegetals. D’una banda tenim els halòfits (halos=sal, fitos=planta) que són les plantes que viuen en llocs salats. I en contraposició, la resta de plantes són glicòfits (glycos=sucre, fitos=planta), que són les plantes que viuen en llocs no salats.

Però, és clar, com sempre la divisió no és tan senzilla. Dins dels halòfits hi trobem els halòfits facultatius i els obligats. Els facultatius són aquells que toleren la salinitat en determinats moments del seu cicle i que tant els podem trobar en ambients salins com no salins. En canvi, els halòfits obligats són aquelles plantes que tan sols poden viure en ambients salins per tal de completar el seu cicle vital.

I, de la mateixa manera que passa amb els halòfits, dins dels glicòfits també hi ha categories. Així, trobem els halotolerants i els glicòfits estrictes. Les plantes glicòfiles halotolerants són aquelles que viuen en ambients d’aigua dolça però que en determinats moments del seu cicle poden tolerar certs nivells de salinitat del sòl. En canvi, els glicòfits estrictes són aquells que no poden tolerar en cap moment la salinitat en el sòl.

canviclimàtic i zonacions (III)

•Mai 29, 2009 • Feu un comentari

Si, per exemple, un aglà d’alzina arriba a una fageda intentarà germinar, al cap i a la fí no sap fer res més. En cas que germini bé, donarà lloc a una plàntula, que si està sana i és competitiva creixerà fina a formar una arbre jove. Si la petita alzina és capaç de viure sota la cobretura dels faigs i suportar les glaçades de l’hivern, les boires i la humitat del sòl, llavors donarà lloc a un individu adult fèrtil. Si els individus de la seva espècie més propers no són gaire lluny serà capaç de produir aglans i si la planta viu bé en el lloc on es troba els aglans seràn viables. Així doncs, ja tenim una alzina fent aglans que germinaràn dins la fageda. Mica en mica, si l’alzina competeix millor que el faig, els fills d’aquesta primera alzina aniràn ocupant el voltant de la planta mare.

D’aquest forma, si totes les espècies de l’alzinar fan el mateix que l’alzina pionera, ben aviat tindrem una clapa d’alzinar dins la fageda que anirà augmentant el seu radi mica en mica. Aquesta dinàmica forma illes i penínsules d’alzinar dins la fageda però es giren les tornes quan en la franja en disputa ja hi ha més alzinar que fageda. Llavors és la fageda la que queda relegada a formar penínsules dins l’alzinar. En anar-se reduïnt la seva àrea, aquestes penínsules es tornen illes isolades de fageda dins l’alzinar. La salut dels seus individus va minvant i acaben morint-se i essent substituïts per les alzines.

Així és com una comnunitat en substitueix una altre.

canvi climàtic i zonacions (II)

•Abril 29, 2009 • Feu un comentari

Degut precisament a el problema que tenen les plantes per desplaçar-se, aquests processos són molt lents a escala humana. Una comunitat aniria desplaçant-se com una ameba per el territori, si la poguessim grabar durant tots els centenars d’anys que li pot costar moure’s cap a ambients més propicis i llavors miressim el vídeo en 2 minuts.

Però aquesta visió és encara massa senzilla si la comunitat en moviment ha d’ocupar el lloc on ara n’hi viu una altre. En aquest cas, com gairebé sempre, tot s’assembla més a una conquesta pacifica que al moviment pròpiament dit.

Dues comunitats veïnes es troben en un ambient propici per a elles. Com a conseqüència totes dues desenvolupen exemplars adults fèrtils de totes les espècies que les componen. Aquests individus adults generen llavors viables que es dispersen, no només dins la comunitat on s’han generat, i algunes arriben a l’altre. Les llavors germinen o ho intenten en totes dues comunitats per igual, però només germinar ja comença la lluita per la supervivència (per la llum, per els nutrients, per l’aigua del sòl…) I, es clar, d’una lluita només es pot sortir vencedor o vençut. La interacció de les dues comunitats que dóna com a resultat el desplaçament d’aquestes no és res més que un gran conjunt de petites lluites individuals conformant una gran guerra més antiga que el temps.

canvi climàtic i zonacions (I)

•Abril 28, 2009 • Feu un comentari

Com ja vaig comentar a l’últim post, la vegetació es distribueix per tal de trobar-se les comunitats vegetals en zones amb un clima que els sigui propici. És l’anomenada zonació.

Si el factor responsable de la zonació és principalment el clima, què passa si el clima canvia??

doncs bé, el que passa és que les comunitats es veuen obligades a adaptar-se al nou clima, desplaçar-se a zones més propícies o desaparèixer.

Adaptar-se és molt difícil, gairebé impossible. En tot cas, podria arribar a adaptar-se una espècie de la comunitat o un reduït nombre d’espècies d’aquesta. Al llarg de la història de la Terra, el que s’ha fet més habitual durant els canvis climàtics passats han estat les altres dues opcions: desplaçar-se i desaparèixer.

Desplaçar-se és un fet molt habitual per a un animal, però les plantes no ho tenen tant fàcil… Per tal que una comunitat vegetal aconsegueixi desplaçar-se fa falta molt temps i condicions estables amb poca variabilitat. El que queda clar és que un individu instal·lat en un lloc no podrà moure’s sinó que ha de confiar en que les seves llavors es dispersin i arribin precisament en una zona adient per germinar, establir-se, sobreviure i reproduir-se.

Zonacions

•Abril 20, 2009 • Feu un comentari

Els paisatges vegetals sofreixen canvis en la seva composició a mesura que variem la latitut en el planeta. Aquests canvis responen principalment a les diferents condicions climàtiques que podem trobar al llarg del gradient latitudinal. D’aquesta forma els paisatges van des dels més simples fins als més complexos a mesura que ens allunyem dels pols. D’aquests canvis en la composició de les comunitats en diem Zonació Latitudinal.

Prop del Pol Nord, en les zones ja prou allunyades d’aquest com per poder-hi sobreviure plantes hi trobem la Tundra. Aquesta és una gran extensió de terreny glaçat la major part de l’any. La vida hi és molt dura i les condicions climàtiques no hi permeten l’establiment de plantes amb port arbustiu, i encara menys, de port arbòri. Per tot això, la vida vegetal que aconsegueix arrelar en terrenys tant inòspits es redueix a molses, líquens i petites gramínies entre d’altres.

Ja més al sud, la Tundra comença a omplir-se de matolls resistents a condicions extremes i mica en mica, la tundra passa a ser una Tundra arbrada. Els arbusts i arbres que s’instal·len en aquestes zones són coníferes que encara més al sud constituiràn la Taigà. La Taigà són els boscos que es troben més al nord i estan formats, com ja he dit, per coníferes molt resistents al fred. La Taigà és un bosc de creixement molt lent ja que l’època productiva de les plantes que el formen és extremadament reduïda.

Ja molt més al sud i després de passar per moltes d’altres formacions boscoses de coníferes hi trobem els boscos centreeuropeus de caducifolis. Aquests són els dominis de les fagedes i les rouredes. Boscos encantadors d’arbres alts i esbelts, sense gaire sotabosc. Definitivament responen als boscos dels contes dels germans Grimm, per exemple.

I ja més al sud hi trobem els nostres paisatges, els mediterranis. Boscos formats principalment per plantes perennifolies com les alzines, les carrasques i també els pins. Amb un sotabosc dens i ple de plantes punxoses com romagueres, roses i arítjol. El bosc mediterràni no és com els boscos centreeuropeus un bosc per passejar-hi. Sinó que és un bosc tancat en si mateix, fosc i a vegades impenetrable.

Però cal dir que no hi ha fronteres clares entre tots aquests paisatges, sempre responen a un degradat entre unes i altres comunitats. A més a més, que un terreny estigui ocupat per un tipus de bosc o un altre depèn en gran mesura de les seves condicions climàtiques locals. La orientació i l’alçada sobre el nivell del mar hi juguen un paper clau.

 A casa nostra podem trobar-hi boscos mediterrànis (alzinars )a terra baixa, boscos centreeuropeus (rouredes i fagedes) a més alçada, boscos de coníferes (pinedes de pi negre i avetoses) a encara més alçada, paisatges semblants a la Tundra (prats alpins i torberes) sota els cims més alts i fins i tot glaceres i neus perpètues en als mateixos cims més alts, allà on la vida vegetal no pot existir. D’aquests canvis en alçada en diem Zonació Altitudinal.

Les dues zonacions tenen molts punt en comú. I és que, de fet, són exactament el mateix. La lluita constant de la vida per ocupar el màxim espai possible i adaptar-se a les diferents condicions climàtiques.

de l’aigua a la terra

•Abril 16, 2009 • Feu un comentari

Les plantes no sempre han estat en l’hàbitat terrestre sinó que tot va començar a l’aigua. Viure a l’aigua facilitava les coses, l’aigua i els nutrients necessaris per la subsistència les envoltaven completament, la gravetat no actuava amb gaire força dins l’aigua i era molt més fàcil escampar les seves cèl·lules sexuals mitjançant els corrents subaquàtics. Això si, l’aigua retenia part de la llum necessària per a la fotosíntesi i a partir de certa profunditat només hi vivien les plantes més especialitzades. Així doncs, les zones bones eren permanentment ocupades per tota una sèrie d’espècies altament competitives. Calia sortir de l’aigua per tal de poder disfrutar de substrat lliure on fixar-se i de tota la llum que una planta primitiva podia desitjar.

Però el pas de l’aigua a la terra els va portar a haver-se d’enfrontar a alguns problemes. L’aire dessecava els seus cossos sense membranes impermeables, la gravetat les aixafava completament i els nutrients i l’aigua estaven retinguts en el sòl o limitats a zones permanentment humides. Els petits raconets permanentment humits van ocupar-se ràpidament per minúscules plantes molt semblants a les que encara vivíen dins l’aigua i va fer falta tornar a canviar d’ambient, trobant-se així de nou amb els mateixos problemes.

L’evolució no va inventar res nou en el fons per poder superar aquestes adversitats, així doncs les grans eines que es van fer servir per enèssima vegada van ser el treball en equip i la divisió de feines. El treball combinat va donar grups de cèl·lules que formaren diferents teixits especialitzats que, al seu torn treballaren junts per formar òrgans encara més especialitzats en una o altre funció. Tot aquest procés va donar com a resultat, al llarg de molts anys d’evolució, plantes amb arrels, tiges, fulles i flors. Arrels especialitzades en agafar aigua i nutrients del sòl i passar-los a la tija. Tiges especialitzades en aguantar la força de la gravetat i transportar aigua i nutrients amununt i avall cap a totes les parts de la planta. Fulles especialitzades en fer la fotosíntesi a partir de l’energia de la llum i el que els han portat les tiges. I, finalment flors molt complexes capaces d’atraure animals perquè portin les seves cèl·lules sexuals i les seves llavors d’una banda a l’altre.

Successió

•Abril 15, 2009 • Feu un comentari

Una comunitat vegetal no sempre ha estat ocupant el mateix espai, sinó que aquest espai ha estat ocupat abans per d’altres comunitats que han anat preparant el terreny per la instauració de la comunitat que l’ocupa actualment.

 M’explico, un terreny verge, com ara una illa volcànica, primerament no té cap tipus de vegetació.  Més tard, passa a ser colonitzada per líquens i molses que creixen directament sobre la roca nua. Aquestes molses i líquens van trencant la roca, van creixent i també van morint, deixant així sobre la roca una petita capa de matèria orgànica que serà descomposada per fongs i bacteris. Sobre aquesta capa, cada vegada hi van creixent més molses i es va acumulant més i més matèria orgànica descomposta. Tot aquest procés al llarg dels anys acaba formant una petita quantitat de terra que facilita que, amb l’arribada de les llavors d’algunes plantes, aquestes puguin aconseguir sobreviure-hi. D’aquesta manera la comunitat formada per molses comença a colonitzar-se per plantes més grans, que trenquen molt més la roca i al morir-se deixen molta més matèria orgànica. Aquest procés, com ja podeu imaginar, té com a resultat la formació d’un sòl una mica més gruixut que el que hi havia anteriorment. Aquest nou sòl permet la instauració de més plantes diferents a les molses inicials que les acaben substituïnt, fent que una comunitat de molses es tranformi al llarg dels anys en una comunitat herbàcia. Però, a tots els porcs els arriba el seu Sant Martí i la comunitat d’herbàcies prepararà el sòl per a la instauració d’una comunitat arbustiva. I aquesta última prepararà el terreny per a una comunitat d’arbustos més alts i més tard arribaràn els arbres, que formaràn boscos cada vegada més complexos (o no). Tot aquest procés, segons la teoría, culmina en una comunitat clímax, que teòricament s’hauria de mantenir gairebé invariable en el mateix espai de forma indefinida.

Em van dir una vegada que tot aquest procés s’assembla molt a un poble petit, dels de comarques de l’interior (d’on jo vinc, també). En això és en el que s’assemblen: en un poble petit, a l’ajuntament sempre hi ha hagut la mateixa gent, són gent del poble, de confiança. Arriba un dia en que aquest poble tant petit amb aquest ajuntament tant familiar vol deixar de ser tant petit i, de passada, aportar uns diners a les arques municipals. Així doncs, decideixen requalificar uns terrenys i fer-hi quatre carrers més amb boníques casetes adosades per poder acollir gent que estigui interessada en venir al poble al cap de setmana. Al cap d’un temps, aquest ajuntament tant familiar d’aquest poble tant petit decideix fer una altre ampliació. Perquè no? al cap i a la fí, la última va anar molt bé no? I en fan una altre, i posen internet per Wifi a tot el poble i s’obre una altre botigueta i un parell més de bars i fins i tot un restaurant. Així doncs, ara el poblet ja és més gran però encara manté el mateix aire que abans. Ja he dit que els de l’ajuntament són del poble de tota la vida, és on han crescut i no volen que canvii. Però les cases noves, els bars i tota una sèrie de serveis nous del poble fan que cada vegada més gent que només venía d cap de setmana s’empadroni al poble i hi vingui a viure tota la setmana. Està bé, són els primers que venen de fora, s’integraràn, es sentiràn com un més i tot! Els problemes per a l’ajuntament de sempre apareixen després de la construcció de més urbanitzacions i amb l’arribada de molta més gent de fora que creu que el poble ha de crèixer més i més i tenir cada vegada més serveis per tal d’atraure més gent encara i omplir molt més les arques municipals. Com que l’ajuntament de sempre, aquell tant familiar, només és tant familiar per als que han viscut al poble tota la vida, amb l’arribada de les següents eleccions apareix una oposició, formada principalment per gent que viu en una o altre urbanització d’aquelles que tenen aquelles casetes adosades tant boníques. El que passa és que l’oposició treballa de valent en la campanya perquè s’han de guanyar el respecte de la gent i l’ajuntament de sempre continua amb la mateixa dinàmica de sempre, fent una campanya de mínims. Al cap i a la fí, perquè hauríen de treballar més, sempre han guanyat totes les eleccions! Doncs el resultat de tot això ens porta a una victòria de l’oposició, formada per gent amb idees diferents sobre el poble. El flamant ajuntament té per intenció fer del poble un lloc de pelegrinatge, volen rebre molts turistes de temporada. I faciliten la instauració d’un camp de golf amb la seva urbanització pertinent i d’un petit hotelet a les afores. La cosa funciona, el poble encara no ha perdut del tot el seu encant i la gent continua volent viure-hi i volent-hi arribar més ràpid. Es construeixen autovíes i blocs de pisos i més urbanitzacions i fins i tot ha crescut un polígon industrial prop d’aquell rierol tant bonic. D’aquesta manera, el poble perd el seu encant, deixa de ser un poble d’aquells tant bucòlics per passar a ser un poble amb un encant… ejem… diferent! I la mateixa gent de tota la vida del poble no s’hi troba bé i acaba resignant-se o marxant a viure al poble del costat o encara només han fet una bonica urbanització amb adorables casetes adosades.